Ciutats i comunitats sostenibles
Aconseguir que les ciutats i els assentaments humans siguin inclusius, segurs, resilients i sostenibles
Quina és la situació a què es vol arribar el 2030?
L’ODS 11 pretén promoure les ciutats i els assentaments humans inclusius, segurs, resilients i sostenibles a tot el món. [1]
-
11.1 - Per a 2030, assegurar l’accés de totes les persones a habitatges i a serveis bàsics adequats, segurs i assequibles, i millorar els barris marginals.
11.2 - Per a 2030, proporcionar accés a sistemes de transport segurs, assequibles, accessibles i sostenibles per a totes les persones, i millorar la seguretat viària, en particular mitjançant l’ampliació del transport públic, amb especial atenció a les necessitats de les persones en situació vulnerable, dones, nenes, nens, persones amb discapacitat i persones grans.
11.3 - Per a 2030, augmentar la urbanització inclusiva i sostenible, així com la capacitat de planificar i gestionar de manera participativa, integrada i sostenible els assentaments humans a tots els països.
11.4 - Redoblar els esforços per a protegir i salvaguardar el patrimoni cultural i natural del món.
11.5 - Per a 2030, reduir de forma significativa el nombre de morts causades per desastres, inclosos els relacio· nats amb l’aigua, i de persones afectades per aquests, i reduir substancialment les pèrdues econòmiques directes causades per desastres relacionades amb el producte interior brut mundial, fent un èmfasi especial en la protecció de les persones pobres i de les persones en situacions de vulnerabilitat.
11.6 - Per a 2030, reduir l’impacte ambiental negatiu per capita de les ciutats, amb especial atenció a la qualitat de l’aire, així com a la gestió dels residus municipals i d’altre tipus.
11.7 - Per a 2030, proporcionar accés universal a zones verdes i espais públics segurs, inclusius i accessibles, en particular per a les dones i els infants, les persones grans i les persones amb discapacitat.
11.a - Donar suport als vincles econòmics, socials i ambientals positius entre les zones urbanes, periurbanes i rurals enfortint la planificació del desenvolupament nacional i regional.
11.b - Per a 2020, augmentar substancialment el nombre de ciutats i assentaments humans que adopten i posen en marxa polítiques i plans integrats per promoure la inclusió, l’ús eficient dels recursos, la mitigació del canvi climàtic i l’adaptació a aquest, així com la resiliència davant dels desastres, i desenvolupar i posar en pràctica una gestió integral dels riscos de desastre a tots els nivells, d’acord amb el Marc de Sendai per a la reducció del risc de desastres 2015-2030.
11.c - Proporcionar suport als països menys avançats, incloent una assistència financera i tècnica, perquè puguin construir edificis sostenibles i resilients utilitzant materials locals.
Les ciutats i les àrees metropolitanes són centres neuràlgics del creixement econòmic, ja que contribueixen aproximadament al 60 % del PIB mundial. [1]
El ràpid creixement de les urbs al món en vies de desenvolupament ha provocat un increment explosiu de les megalòpolis. Aquesta urbanització ràpida planteja nombrosos desafiaments:
En la distribució espacial.
En l’ús i el consum de sòl.
En la generació de les desigualtats que pot provocar.
En la gestió de l’aigua i dels residus.
En els mitjans de vida.
En la salut pública. [2]
En l’impacte mediambiental.
Es calcula que tot i que les ciutats només ocupen el 3 % de la superfície terrestre representen entre un 60 % i un 80 % del consum d’energia i el 75 % de les emissions de carboni. De la mateixa manera, la ràpida urbanització està donant com a resultat un nombre creixent d’habitants en barris pobres i infraestructures i serveis inadequats i sobrecarregats —com la recollida de residus i els sistemes d’aigua i sanejament, carreteres i transport—, la qual cosa empitjora la contaminació de l’aire i el creixement urbà incontrolat. [3]
Per a la consecució d’un desenvolupament sostenible el 2030, cal garantir la construcció d’un nou model de ciutat basat en la sostenibilitat.
Queden pocs anys per assolir-lo.
Quina és la situació actual?
Proporció de la població urbana que viu en barris marginals, assentaments informals o habitatges inadequats
Al món
El 23,9 % de la població mundial viu en barris marginals i assentaments informals.
Font: ONU
A Catalunya
La població que viu en llars amb determinades deficiències en l’habitatge és del 23,1 %.
Font: IDESCAT
Impacte COVID
Els impactes de la COVID-19 estan exacerbant la vulnerabilitat dels habitants dels barris marginals i dels assentaments informals. Molts d’aquests residents urbans tenen un habitatge inadequat amb accés limitat o nul a infraestructures i serveis bàsics, com l’aigua, el sanejament i la gestió de residus. La saturació del transport públic i les limitades instal·lacions sanitàries han tingut un efecte catastròfic en aquestes comunitats i les han convertit en epicentres dins dels epicentres. Molts habitants de les ciutats del món en vies de desenvolupament treballen en el sector informal i corren un alt risc de perdre els seus mitjans de vida a mesura que les ciutats es tanquen.
Font: ONU
Transport segur, assequible, accessible i sostenible
Al món
Només el 49,5 % de la població urbana mundial té accés a un transport públic còmode i accessible.
Font: ONU
A l’àrea metropolitana de Barcelona
El 2021, el 37 % dels desplaçaments es feien en transport privat, mentre que el 14 % es feia en transport públic i el 49 % es feien mitjançant mobilitat activa.
Font: ATM
Assolirem l’Objectiu? Des del moviment sindical, actuem!
El moviment sindical, mitjançant la seva participació en els espais de concertació social té la capacitat de contribuir a la consecució de l’ODS 11. El sindicalisme insta a fixar polítiques i estratègies que contribueixin a un reequilibri demogràfic i social del territori, evitant zones de desertització econòmica i de despoblament.
També la concertació social permet instar a abordar un nou model de mobilitat que doni resposta als reptes socials, ambientals i econòmics en un nou marc de desenvolupament sostenible. L’actual configuració urbanística de les ciutats ha fet que un dels principals sistemes de transport als centres de treball sigui el vehicle privat. Això exclou d’oportunitats de treball les persones que no disposen de cotxe propi, que són majoritàriament immigrants, joves, dones i persones amb ocupacions precàries.[1] Per això cal exigir un nou model de mobilitat sostenible, just i amb perspectiva de gènere, basat en un transport públic segur, assequible, de qualitat i intermodal que doni resposta a les necessitats de la classe treballadora.
El moviment sindical, en tant que agent social, té la capacitat de garantir la vigència i l’accessibilitat al dret a un habitatge digne, adequat i assequible per a la classe treballadora, mitjançant:
La configuració de parcs d’habitatge públic dignes en règim de lloguer que possibilitin l’emancipació i l’accés a l’habitatge dels col·lectius més vulnerables.[2]
L’establiment de mecanismes de control efectius que impedeixin l’ús especulatiu del sòl.
La millora de la protecció social garantint la disponibilitat dels serveis bàsics d’habitatge, sanitat i atenció a les persones dependents.
La implementació de mecanismes de protecció del dret a un habitatge a les llars vulnerables, com ara la prohibició dels desnonaments, un sistema de lloguer social o la mobilització d’habitatges buits, entre d’altres.[3]
Un projecte de:
Amb la col·laboració de:
El contingut d’aquesta web és responsabilitat exclusiva de la Fundació Pau i Solidaritat - CCOO de Catalunya i no reflecteix necessàriament l’opinió de l’ACCD.