Acció climàtica
Combatre amb urgència el canvi climàtic i els seus efectes
Quina és la situació a què es vol arribar el 2030?
L’ODS 13 pretén enfortir la resiliència i la capacitat d’adaptació als riscos relacionats amb el clima i els desastres naturals a tots els països, i també vol incorporar mesures relatives al canvi climàtic en les polítiques, les estratègies i els plans nacionals. Així mateix, vol millorar l’educació, la conscienciació i la capacitat humana i institucional en relació amb la mitigació del canvi climàtic, l’adaptació a aquest i la reducció dels seus efectes.
-
13.1 - Enfortir la resiliència i la capacitat d’adaptació als riscos relacionats amb el clima i els desastres naturals a tots els països.
13.2 - Incorporar mesures relatives al canvi climàtic en les polítiques, les estratègies i els plans nacionals.
13.3 - Millorar l’educació, la conscienciació i la capacitat humana i institucional en relació amb la mitigació del canvi climàtic, l’adaptació a aquest, la reducció dels efectes i l’alerta primerenca.
13.a - Complir el compromís dels països desenvolupats que són part de la Convenció marc de les Nacions Uni· des sobre el canvi climàtic d’assolir, l’any 2020, l’objectiu de mobilitzar conjuntament 100.000 milions de dòlars anuals, procedents del conjunt de les fonts, a fi d’atendre les necessitats dels països en desenvolupament respecte de l’adopció de mesures concretes de mitigació i la transparència en l’aplicació, i posar en ple funcionament el Fons verd per al clima capitalitzant-lo com més aviat millor.
13.b - Promoure mecanismes per a augmentar la capacitat de planificació i gestió eficaces en relació amb el canvi climàtic als països menys avançats i als petits estats insulars en desenvolupament, centrats concretament en les dones, persones joves i comunitats locals I marginades.
El canvi climàtic és conseqüència de l’activitat humana i està amenaçant la nostra forma de vida i el futur del nostre planeta. Per fer-hi front hem de construir un món sostenible per a tots i totes. [1]
L’impacte del canvi climàtic es fa notar al món. En els últims anys, hem assistit a l’augment dels fenòmens meteorològics extrems i a l’increment del nivell del mar, la qual cosa té un major impacte en el cas de la població més vulnerable, com ara la població en situació de pobresa, els infants i les dones.
Si no tenim en consideració aquesta amenaça, el canvi climàtic:
Farà retrocedir tots els avenços aconseguits en els últims anys en matèria de desenvolupament.
Podrà agreujar l’escassetat d’aliments i d’aigua, cosa que podria provocar conflictes. [2]
Per fer-hi front, tal com han anunciat les Nacions Unides, cal incentivar un nou model econòmic que aporti noves formes de producció basades a:
Millorar l’eficiència energètica.
Reduir les emissions de carboni.
Millorar l’adaptabilitat i la resiliència del sistema de producció i de les comunitats on es desenvolupa aquest sistema de producció. [3]
Queden pocs anys per assolir-lo.
Quina és la situació actual?
Emissions de gasos amb efecte d’hivernacle
Al món
Al 2021 les emissions de CO2 va ser de 36.300 milions de tones.
Font: ONU
A Catalunya
Les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle a Catalunya l’any 2019 van ser de 43,99 milions de tones de CO2 equivalent.
Respecte de l’any anterior, les emissions de gasos amb efecte d’hivernacle han augmentat un total de 0,32 milions de tones de CO2 equivalent, que corresponen a un increment del 0,74 %.
Font: Departament d’Acció Climàtica, Alimentació i Agenda Rural de la Generalitat de Catalunya
Impacte COVID
La reducció temporal de les activitats humanes va provocar un descens de les emissions. No obstant això, les concentracions de gasos amb efecte d’hivernacle van continuar augmentant el 2020 i van aconseguir nous pics històrics. Va ser un dels tres anys més càlids dels quals es té registre, amb una temperatura mitjana mundial que va superar en 1,2 graus centígrads la referència del període 1850-1900.
Font: ONU
La sortida de la crisi de la COVID-19 ha suposat un increment de les emissions de gasos amb efecte hivernacle de més de 2000 milions de tones.
Font: ONU
Assolirem l’objectiu? Des del moviment sindical, actuem!
L’acció contra el canvi climàtic necessita la participació activa del món del treball i es beneficiarà en gran manera de l’aplicació del Programa de treball digne, incloent l’adopció de les directrius de política per a una transició justa cap a economies i societats ambientalment sostenibles per a tothom. [1]
La realitat és que el canvi climàtic, el declivi i l’exhauriment de matèries primeres, que cada cop són més escasses, i l’impacte dels tòxics i els patògens a l’ecosistema amenacen el model econòmic industrialista que les ha generat. Cal dir que l’economia de l’era industrial s’ha basat en un model de producció lineal, o de processament de cicle obert, en el qual l’entrada i la sortida constant de recursos primaris i de productes de rebuig, respectivament, del cicle econòmic ha propiciat, d’una banda, el progressiu esgotament dels valuosos recursos naturals verges i, de l’altra, l’abocament massiu de residus que els ecosistemes naturals no poden metabolitzar, almenys en una escala temporal humana. En aquest sentit, el model de l’economia circular suposa un canvi de paradigma en la manera de produir i de consumir, ja que fa un ús sostenible de les matèries primeres i busca el manteniment del valor del producte al llarg de tot el procés. Així es pretén desacoblar tant com sigui possible el desenvolupament i el benestar fruit de l’activitat econòmica de l’ús creixent de materials i d’energia.
L’economia circular focalitza el cicle dels recursos plantejant un model basat a mantenir, reutilitzar o redistribuir, reparar o remanufacturar i, finalment, reciclar els materials i els productes existents, reduint al mínim indispensable l’ús de matèries primeres verges. El canvi de model que suposa l’economia circular afecta íntegrament els processos de producció i utilització o consum. Capgira la jerarquia de la producció, de manera que la prevenció del residu passa a ocupar el primer lloc en ordre d’importància (l’ecodisseny); en segon lloc, hi ha la reutilització; en tercer lloc, s’hi troba el reciclatge, i, a continuació, es fa present la valorització energètica, per recuperar encara el valor energètic del residu romanent, i només en darrer terme s’ha d’enviar a l’abocador el material de rebuig encara persistent.
La solució podria donar un gir a la cultura industrial, que hauria de portar a produir més serveis que béns de consum i incidir sobre el concepte de la propietat dels béns, ja que l’adquisició permanent de molts productes, cosa que respon al model de producció en massa de les economies d’escala, és altament ineficient i generadora de residus.
Per acabar, caldria portar a terme l’estratègia central de la circularitat. Aquesta té com a objectiu tancar els circuits dels materials. Un dels elements clau és el reaprofitament radical dels recursos, en especial, d’aquells que per la seva escassetat resulten fonamentals per a l’equilibri natural i per a la indústria. [2]